Oh, ella

Perduda en una gran ciutat, així com estic, a vegades ni me trob a mi mateixa. Tant si l'enyor com si no, ella està dins es meu cap, i per res sortirà; diu que no vol, i a més jo tampoc deixaré que surti.
Verda i gris, no molt catalana ni molt espanyola, per jo té aquell color rosa tan guapo. Ella, que m'ha vist créixer i m'ha deixat trepitjar-la, me veu ara lluny, enfora d'ella i sense ser-hi del tot.
Jo m'adorm enamorada, pensant que hi tornaré, perquè és un altre món, és es meu món, és sa meva millor amiga.
Mírala, que a vegades no me deixa dormir i me desvetlla.
D'altres vegades m'ajuda a dormir, perquè me diu que aviat mos veurem, i jo m'adorm tranquila. No obstant, sempre m'acompanya per allà on vagi, i me recorda què, qui i com soc exactament, per si de cas no me'n record. A més me xerra com jo sempre ho he fet, com sempre m'han xerrat, i així jo me sent millor.
Ja m'agradaria tenir-la en es costat, per poder-li xerrar i dir-li lo que m'ha passat, què pens i com ho he assimilat. A vegades li xerr a crits interiors i jo sé que ella m'escolta, encara que estigui molt lluny.
Estimada Mallorca, no te preocupis, m'hi acostumaré. No saps com t'estim!