Lluny

M'en vaig anar. No sabia el que deixava enrera. Ni sabia el que vendria més envant. Però m'en vaig anar, en aquell moment només sabia que me n'havia d'anar, que ja s'havia acabat, al menys per un any. No havia d'intentar veure més, perquè només feia que mirar. Tot i així vaig girar es cap, i algú aquí dins me va dir: "tornaràs". I sí, tornaré, per bé o per mal. Qui ho sàpiga que m'ho faci saber, perquè jo encara no ho sé.
Què és el que deixava enrera? Era el meu pròxim futur? Era només una d'entre moltes experiències col·leccionables més? Era important?
Què és el que vendria més envant? Era el meu passat de sempre, on jo havia ficat el "pause"? Estaria tot com ho havia deixat? Era important? I tant. Moltíssim.
I ara mir enrera, i no sé què és lo que he fet, ni lo que faré, ni si me servirà.
Jo estic lluny. És difícil i també fàcil d'entendre, perquè no tot és tan fàcil, ni tan difícil. Me tenc a jo, però els meus estan lluny. Ells me troben a faltar, però a mi me falta cada un d'ells. I a vegades... a vegades ni me tenc a mi mateixa.
Deixa'm d'una vegada, maleida veueta, que no pares d'emprenyar. Ja sé que tornaré, però no és un infern allà on tornaré. Hi ha bones persones, hi ha llocs guapos. Hi ha coses a fer, moltes coses. I sobretot, hi ha alguna cosa que encara he de trobar. No sé on és, quina forma té, ni com o quan l'he de trobar. Però se suposa que hi és.
Deixa, veueta, que aquesta nina, que encara no és del tot una dona, sigui sent una nina allà on torna. Perquè encara que el "pause" no funcioni i tot sembli un "fast forward", ella vol seguir sent una nina allà on és ara, casa seva. Casa seva.
No sabia fins a quin punt podia arribar sa meva por. Però la paraula "lluny" me fa por. M'en fa molta. Perquè "lluny" pot arribar a significar "d'un altre lloc".
Jo estic lluny de casa, nou mesos de dotze.
Nou de dotze.
Nou, de dotze.
Nou.