Burbujas

‎"Golpe a golpe creció la herida, por encima de la luz, y el olor a sangre era tan fuerte que hacía que desvariase, dando golpes contra la burbuja en la que estaba metida. Las paredes de la burbuja hacían que viera todo lo de fuera distorsionado, lo único que veía claro eran sus manos, rojas; sus mejillas, rojas, su corazón, rojo y sus ojos, cerrados, vestidos de negro, vestidos de abandono, de desilusión, de agua sucia. Maldita burbuja hecha de jabón, de jabón que no limpia. Y ahora, ¿cómo sale de ahí?, ¿cómo lo hago?, ¿qué?, ¿hay alguien ahí?, por favor, por favor, sacadme de aquí, sacadme de aquí..."

Sense Títol

I si heu de caure, llàgrimes, caieu; però brutes, ben brutes,
que només treguin la negror d'aquí dins
i se l'emportin a un altre lloc, on hi hagi més espai,
un lloc obert sense parets,
un lloc obert sense pensaments,
un lloc obert on pugui morir.
I si heu de fer mal, llàgrimes, feu-ne; però molt,
que només quedi després el sospir del que descansa
i el desig de no tornar a trepitjar allò que crema.
Un lloc obert amb aire,
un lloc obert amb llum,
un lloc obert on pugui viure, per favor.
I si heu de tornar, llàgrimes, tornau; quan volgueu,
no sé si us estaré esperant, però hi seré.
I si has de venir, somriure, vine; però queda't un bon temps,
que només treguis lo millor de jo d'aquí dins
i t'ho emportis cap a tantes persones com hi puguis arribar.

En les teves mans

Per aquells que ja se n'han anat,
aquells que s'en van,
i aquells que se n'aniran.
Per tant com han estat i sigut,
que els tenim com si no fossin aquí,
com si no hi haguéssin estat.
Siguin cuidats pels pensaments,
siguin cuidats pels que es queden enrere,
siguin feliços amb el que descobreixen,
siguin feliços amb el que es trobin quan tornin.

Más o menos

Cuanto más nos falta, más queremos
Cuanto más queremos, menos se recibe
Cuanto menos se recibe, más se echa de menos
Cuanto más se echa de menos, más loco se vuelve todo
Cuanto más loco se vuelve todo, menos aguantamos de pie
Y cuanto menos aguantamos de pie, más tiempo en el suelo perdemos.

Levántate y enseña los dientes.
Los dientes, los brazos abiertos, bien abiertos, y lo que sea.

Lluny

M'en vaig anar. No sabia el que deixava enrera. Ni sabia el que vendria més envant. Però m'en vaig anar, en aquell moment només sabia que me n'havia d'anar, que ja s'havia acabat, al menys per un any. No havia d'intentar veure més, perquè només feia que mirar. Tot i així vaig girar es cap, i algú aquí dins me va dir: "tornaràs". I sí, tornaré, per bé o per mal. Qui ho sàpiga que m'ho faci saber, perquè jo encara no ho sé.
Què és el que deixava enrera? Era el meu pròxim futur? Era només una d'entre moltes experiències col·leccionables més? Era important?
Què és el que vendria més envant? Era el meu passat de sempre, on jo havia ficat el "pause"? Estaria tot com ho havia deixat? Era important? I tant. Moltíssim.
I ara mir enrera, i no sé què és lo que he fet, ni lo que faré, ni si me servirà.
Jo estic lluny. És difícil i també fàcil d'entendre, perquè no tot és tan fàcil, ni tan difícil. Me tenc a jo, però els meus estan lluny. Ells me troben a faltar, però a mi me falta cada un d'ells. I a vegades... a vegades ni me tenc a mi mateixa.
Deixa'm d'una vegada, maleida veueta, que no pares d'emprenyar. Ja sé que tornaré, però no és un infern allà on tornaré. Hi ha bones persones, hi ha llocs guapos. Hi ha coses a fer, moltes coses. I sobretot, hi ha alguna cosa que encara he de trobar. No sé on és, quina forma té, ni com o quan l'he de trobar. Però se suposa que hi és.
Deixa, veueta, que aquesta nina, que encara no és del tot una dona, sigui sent una nina allà on torna. Perquè encara que el "pause" no funcioni i tot sembli un "fast forward", ella vol seguir sent una nina allà on és ara, casa seva. Casa seva.
No sabia fins a quin punt podia arribar sa meva por. Però la paraula "lluny" me fa por. M'en fa molta. Perquè "lluny" pot arribar a significar "d'un altre lloc".
Jo estic lluny de casa, nou mesos de dotze.
Nou de dotze.
Nou, de dotze.
Nou.

El tiempo

A veces odiamos el tiempo y otras veces lo queremos,
es nuestro aliado y nuestro enemigo,
pero la mayoría de veces el ser humano lo odia,
porque odiamos todo aquello que no se puede controlar.

Vive la vida que pases junto a él
porque la vida es tiempo y tiempo somos nosotros.
No le supliques porque no se va a mover.
Déjalo pasar sin gritar.

El tiempo es como el amor,
que es eterno mientras vive
y vacías son las palabras de aquel que huye del presente
cuando solo piensa en volver la vista atrás.

Si realmente odiaramos el tiempo no le cogeríamos la mano
para pedirle que pasara lento cuando estamos juntos.

Vive la vida que pases junto a él
porque la vida es tiempo y tiempo somos nosotros.
No le supliques porque no se va a mover.
Déjalo pasar sin gritar.

EMPTINESS