Losa

Los pies me pesan, me pesan las piernas;
es de plomo mi cadera, y mi barriga de metal;
los brazos de cristal y el corazón de porcelana.
El pecho me pesa, me pesan las costillas;
es de plástico mi cabeza, y mis ojos ya no están;
las orejas de vidrio y el corazón de porcelana.

Mis manos en balanza se rompieron al crecer.
Ya no relucen a pleno grito y al caer la sombra
los párpados de oro y los dientes de querer.
Es de plástico el adelante, y mis ojos ya no están;
las orejas en silencio y el corazón esperarán.

La pared pesa, pesa mucho esta pared,
la incertidumbre ya sabe dónde se debe recostar.
La dulce cama es grande y a ella yo sé que vendrán
donde yo siempre me siento a esperar.
Y espero, sin ya temblar, un mañana que yo no sé,
ya no cunde ahora el recordar, y suplicar
que todo el mañana no sea otro día igual.

Los pies me pesan, me pesan las piernas;
ayúdame, tú, suelo, ¿a dónde llegar?
Es de plomo mi cadera y mi barriga de metal;
los brazos y alas de cristal, vacías orejas de vidrio.
Avance sin tocar, estoy curada de soñar.
Es de plástico el pensar, y mis ojos ya no están.
El corazón, junto con las alas, de porcelana se quedarán.

Dicen

"Y dicen que cada día vivido debe ser vivido como si fuera el último, tratado como si no hubiera mañana y tan solo existiera el hoy. Dicen que el tiempo es sabio y que todo lo cura, que la vida es aquello que pasa mientras se hacen otros planes. Dicen que el gris es más productivo que el verde, que la sangre de todos los humanos es de igual color, que se es dueño de lo que se piensa y esclavo de lo que se dice. Dicen que si se arrancan los pétalos de una margarita uno a uno se encontrará la respuesta, que para aprender a ir en bicicleta hay que caerse muchas veces. Que todas las heridas sanan, que el ser humano es extraordinario e insignificante, que los ojos son el espejo del alma y que la sinceridad se muestra en acciones. Que el grito menos escuchado es el interior, que el ser puede ser una fatal prisión y que las decisiones deben ser tomadas con precaución. Dicen que se debe escuchar al corazón. Que se debe escuchar a la cabeza. Dicen que se dicen muchas, muchas cosas, muchas cosas que no se entienden. Muchas cosas que los humanos no logramos entender pero intentamos explicar. Muchas cosas sobre las que reflexionar y tantas otras sobre las que pensar".

¿Cuándo?

"Me da miedo verlo, por eso me tapo los ojos,
dibujo una sonrisa y digo que no me rendiré.
Todavía noto cada día que por dentro me encojo,
pienso que de esta nunca jamás saldré,
y no sé si es porque parece más fácil,
porque parece que nunca volverá,
pero sopeso la posibilidad de girarme,
bajar los ojos y no volver a mirar,
a ver si así de algún modo por las noches
puedo cerrar los ojos y no ver nada marchar.
Porque de esta forma todo es dolor,
me araña por dentro y me cuesta respirar,
y no sé si son las lágrimas ahora mismo,
pero pediré a quien sea, a Dios o a mí misma,
que esto cese pronto porque no sé cómo aguantar.

Estoy en un pozo donde empiezo a odiar el tiempo".

Burbujas

‎"Golpe a golpe creció la herida, por encima de la luz, y el olor a sangre era tan fuerte que hacía que desvariase, dando golpes contra la burbuja en la que estaba metida. Las paredes de la burbuja hacían que viera todo lo de fuera distorsionado, lo único que veía claro eran sus manos, rojas; sus mejillas, rojas, su corazón, rojo y sus ojos, cerrados, vestidos de negro, vestidos de abandono, de desilusión, de agua sucia. Maldita burbuja hecha de jabón, de jabón que no limpia. Y ahora, ¿cómo sale de ahí?, ¿cómo lo hago?, ¿qué?, ¿hay alguien ahí?, por favor, por favor, sacadme de aquí, sacadme de aquí..."

Sense Títol

I si heu de caure, llàgrimes, caieu; però brutes, ben brutes,
que només treguin la negror d'aquí dins
i se l'emportin a un altre lloc, on hi hagi més espai,
un lloc obert sense parets,
un lloc obert sense pensaments,
un lloc obert on pugui morir.
I si heu de fer mal, llàgrimes, feu-ne; però molt,
que només quedi després el sospir del que descansa
i el desig de no tornar a trepitjar allò que crema.
Un lloc obert amb aire,
un lloc obert amb llum,
un lloc obert on pugui viure, per favor.
I si heu de tornar, llàgrimes, tornau; quan volgueu,
no sé si us estaré esperant, però hi seré.
I si has de venir, somriure, vine; però queda't un bon temps,
que només treguis lo millor de jo d'aquí dins
i t'ho emportis cap a tantes persones com hi puguis arribar.

En les teves mans

Per aquells que ja se n'han anat,
aquells que s'en van,
i aquells que se n'aniran.
Per tant com han estat i sigut,
que els tenim com si no fossin aquí,
com si no hi haguéssin estat.
Siguin cuidats pels pensaments,
siguin cuidats pels que es queden enrere,
siguin feliços amb el que descobreixen,
siguin feliços amb el que es trobin quan tornin.

Más o menos

Cuanto más nos falta, más queremos
Cuanto más queremos, menos se recibe
Cuanto menos se recibe, más se echa de menos
Cuanto más se echa de menos, más loco se vuelve todo
Cuanto más loco se vuelve todo, menos aguantamos de pie
Y cuanto menos aguantamos de pie, más tiempo en el suelo perdemos.

Levántate y enseña los dientes.
Los dientes, los brazos abiertos, bien abiertos, y lo que sea.

Lluny

M'en vaig anar. No sabia el que deixava enrera. Ni sabia el que vendria més envant. Però m'en vaig anar, en aquell moment només sabia que me n'havia d'anar, que ja s'havia acabat, al menys per un any. No havia d'intentar veure més, perquè només feia que mirar. Tot i així vaig girar es cap, i algú aquí dins me va dir: "tornaràs". I sí, tornaré, per bé o per mal. Qui ho sàpiga que m'ho faci saber, perquè jo encara no ho sé.
Què és el que deixava enrera? Era el meu pròxim futur? Era només una d'entre moltes experiències col·leccionables més? Era important?
Què és el que vendria més envant? Era el meu passat de sempre, on jo havia ficat el "pause"? Estaria tot com ho havia deixat? Era important? I tant. Moltíssim.
I ara mir enrera, i no sé què és lo que he fet, ni lo que faré, ni si me servirà.
Jo estic lluny. És difícil i també fàcil d'entendre, perquè no tot és tan fàcil, ni tan difícil. Me tenc a jo, però els meus estan lluny. Ells me troben a faltar, però a mi me falta cada un d'ells. I a vegades... a vegades ni me tenc a mi mateixa.
Deixa'm d'una vegada, maleida veueta, que no pares d'emprenyar. Ja sé que tornaré, però no és un infern allà on tornaré. Hi ha bones persones, hi ha llocs guapos. Hi ha coses a fer, moltes coses. I sobretot, hi ha alguna cosa que encara he de trobar. No sé on és, quina forma té, ni com o quan l'he de trobar. Però se suposa que hi és.
Deixa, veueta, que aquesta nina, que encara no és del tot una dona, sigui sent una nina allà on torna. Perquè encara que el "pause" no funcioni i tot sembli un "fast forward", ella vol seguir sent una nina allà on és ara, casa seva. Casa seva.
No sabia fins a quin punt podia arribar sa meva por. Però la paraula "lluny" me fa por. M'en fa molta. Perquè "lluny" pot arribar a significar "d'un altre lloc".
Jo estic lluny de casa, nou mesos de dotze.
Nou de dotze.
Nou, de dotze.
Nou.

El tiempo

A veces odiamos el tiempo y otras veces lo queremos,
es nuestro aliado y nuestro enemigo,
pero la mayoría de veces el ser humano lo odia,
porque odiamos todo aquello que no se puede controlar.

Vive la vida que pases junto a él
porque la vida es tiempo y tiempo somos nosotros.
No le supliques porque no se va a mover.
Déjalo pasar sin gritar.

El tiempo es como el amor,
que es eterno mientras vive
y vacías son las palabras de aquel que huye del presente
cuando solo piensa en volver la vista atrás.

Si realmente odiaramos el tiempo no le cogeríamos la mano
para pedirle que pasara lento cuando estamos juntos.

Vive la vida que pases junto a él
porque la vida es tiempo y tiempo somos nosotros.
No le supliques porque no se va a mover.
Déjalo pasar sin gritar.

EMPTINESS

Sant Antoni, Mallorca a Barcelona

I vaig ballar devall sa llum, devall es foc, i no me vaig cremar. No hi vaig pensar, perquè no duia sa roba que tocava, però me va ser ben igual. Amb una guitarra a s'esquena i una bossa a sa mà dreta m'hi vaig ficar, el vaig agafar per s'esquena i tots dos junts vam ballar, fent voltes, fins que es foc se va fondre en colors, fins que sa llum va desaparèixer. Aquell dimoni me va mirar, jo me vaig imaginar que somreia, i després va continuar ballant. Amb es so d'es tambors. Amb s'olor de Sa Pobla a Gràcia. Aquella nit vaig tornar a Mallorca. Vaig viatjar a Mallorca una nit sencera, mentre uns cantaven gloses i altres menjaven llangonissa. Entre dimonis que ballaven, que feien una dolça por; entre amics que també ballaven i entre expressions que feia setmanes que no sentia, me vaig trobar.

Plans, càmeres, notícies i blogs

Entre plans, càmeres, notícies i blogs me perd, i no me sé trobar. I no sé què pensar. No sé si és que pens massa i ho hauria de deixar fer. Let it be van dir ells, i jo ho deixo estar.
I jo què sé, si ja no sé res, i no tenc més que res. Si els textos no me criden i ses notícies no me canten, si cap càmera me duu música i els blogs no me miren. Jo no sé on veure allò, allò. Mir i mir, però no veig, no trob, no sent res. Que ningú me crida?
On ets? Per què t'amagues? Quina forma tens? A què fas olor? Quin gust tens? No me deixes que t'agafi? Podries ajudar-me, així ja no qüestionaria cada dia per què estic aquí, i per què he elegit tantes coses. Així ja no veuria llacs i rius, sino sol i més sol. Ja no en vull més, no en vull més, no m'hi sent bé, no en vull més, no en vull rebre més i no en vull sentir a parlar més.
Ara, si me perdones, me call i torn amb els plans, ses càmeres, ses notícies i es blog.
Me perd. I no me sé trobar.

Cantant

Perquè me sent gran, i a més no sé quina forma té l' "ha de ser", no hi perd res, ho pens intentar una vegada i una altra, encara que me caigui i me diguis que no ho faig bé. Jo ho vull fer bé, ho faré bé, i ni tu ni ningú me llevarà aquest somni des cap. Perquè jo vull ser cantant, i així t'ho dic, amb els ulls alegres i la boca gran.
Jo vull ser cantant.