EMPTINESS

Sant Antoni, Mallorca a Barcelona

I vaig ballar devall sa llum, devall es foc, i no me vaig cremar. No hi vaig pensar, perquè no duia sa roba que tocava, però me va ser ben igual. Amb una guitarra a s'esquena i una bossa a sa mà dreta m'hi vaig ficar, el vaig agafar per s'esquena i tots dos junts vam ballar, fent voltes, fins que es foc se va fondre en colors, fins que sa llum va desaparèixer. Aquell dimoni me va mirar, jo me vaig imaginar que somreia, i després va continuar ballant. Amb es so d'es tambors. Amb s'olor de Sa Pobla a Gràcia. Aquella nit vaig tornar a Mallorca. Vaig viatjar a Mallorca una nit sencera, mentre uns cantaven gloses i altres menjaven llangonissa. Entre dimonis que ballaven, que feien una dolça por; entre amics que també ballaven i entre expressions que feia setmanes que no sentia, me vaig trobar.

Plans, càmeres, notícies i blogs

Entre plans, càmeres, notícies i blogs me perd, i no me sé trobar. I no sé què pensar. No sé si és que pens massa i ho hauria de deixar fer. Let it be van dir ells, i jo ho deixo estar.
I jo què sé, si ja no sé res, i no tenc més que res. Si els textos no me criden i ses notícies no me canten, si cap càmera me duu música i els blogs no me miren. Jo no sé on veure allò, allò. Mir i mir, però no veig, no trob, no sent res. Que ningú me crida?
On ets? Per què t'amagues? Quina forma tens? A què fas olor? Quin gust tens? No me deixes que t'agafi? Podries ajudar-me, així ja no qüestionaria cada dia per què estic aquí, i per què he elegit tantes coses. Així ja no veuria llacs i rius, sino sol i més sol. Ja no en vull més, no en vull més, no m'hi sent bé, no en vull més, no en vull rebre més i no en vull sentir a parlar més.
Ara, si me perdones, me call i torn amb els plans, ses càmeres, ses notícies i es blog.
Me perd. I no me sé trobar.

Cantant

Perquè me sent gran, i a més no sé quina forma té l' "ha de ser", no hi perd res, ho pens intentar una vegada i una altra, encara que me caigui i me diguis que no ho faig bé. Jo ho vull fer bé, ho faré bé, i ni tu ni ningú me llevarà aquest somni des cap. Perquè jo vull ser cantant, i així t'ho dic, amb els ulls alegres i la boca gran.
Jo vull ser cantant.

En el nombre de los Padres

Se equivocan, y tal vez lo sepan pero no lo quieran ver. Hablo de los ateos, hablo de aquellos que no confían en la palabra de los Señores. Y digo Señores y no Señor, porque Dioses hay unos cuantos. En concreto, a mi entender, más de 10. Mi prelidección se enfoca a dos de ellos. Uno es más Dios que otro, pero al igual los dos son Dioses.
Ingenuos aquellos que no lo sepan ver, sin sentido sus palabras y sin sentido sus desprecios. No los maldigamos, ellos no tienen la culpa; la tienen los de más arriba, aquellos que se creen Dioses con su bolsillo lleno de dinero y con el ego a la altura de los mismos Dioses. Pero porque pueden, porque tienen poder, porque saben que pueden manejar. Y lo hacen.
Pero con nosotros no podrán, porque aunque no hablemos, somos muchos, y todos estamos acompañados de nuestros Señores, nuestros Dioses. Ellos nos enseñan el camino y nos hacen saltar de emoción, al ritmo de su himno. Nuestra hermandad no morirá, y seguirá aguantando, porque ninguna batalla está perdida mientras exista un lunático capaz de dar la cara por ella.
Díganles a los ateos que dejen su no-creencia, díganles que no saben ver, díganles que sus teorías son en vano. Háganles saber que Dios existe, y que es perfecto, pero díganles que no podrán escuchar su canción divina, porque Led Zeppelin y Guns'N'Roses, al igual que muchos otros más, ya no hacen conciertos.

Passsional

Porque ella es fuego, sin solución, no la calma ni el torrente más grande de agua que puedan producir las cataratas del Niágara. Si esque no se calla ni debajo del agua, no se calla ni queriendo callar y menos cuando no tiene que callar pero sería conveniente que lo hiciera. Es un puñetero terremoto, pocas cosas la pueden parar. Yo a veces la odio, no la soporto, no puedo con ella, siempre tan "tirá palante" y ale, ale, ale. Algún día se quemará con tanto fuego y tanta pasión. Explotará un día en un mar de fuego y lava que devastará todo lo verde y se comerá todo lo azul, violeta, negro, rojo, amarillo, rosa, y... y blanco. ¡Y todo!
No té aturai. Amem si tu la pots convèncer de lo que no vol creure. No, no, si no vol no vol, i ja li pots demanar que reconegui els seus errors, tan orgullosa com és. Ho farà, però li haurà costat. No, ja te dic, no s'està quieta, és un "bicho" taronja. Camina, corr, somriu, riu, xerra fins a cansar i tot ho viu des de dins, des del cor, aquest cor tan atabalat i enfeinat que té. Tot li afecta, tot li fa bé, tot li fa mal, tot ho vol viure, tot ho vol tocar i tot ho vol ensumar. Se mou i se mou i té pressa sempre. Ho vol tot, i ho vol tot ara, i no aturarà fins que ho tengui o fins que se'n pegui una de grossa. No creix, no vol, o ho ha fet massa de pressa ja.

Oh, ella

Perduda en una gran ciutat, així com estic, a vegades ni me trob a mi mateixa. Tant si l'enyor com si no, ella està dins es meu cap, i per res sortirà; diu que no vol, i a més jo tampoc deixaré que surti.
Verda i gris, no molt catalana ni molt espanyola, per jo té aquell color rosa tan guapo. Ella, que m'ha vist créixer i m'ha deixat trepitjar-la, me veu ara lluny, enfora d'ella i sense ser-hi del tot.
Jo m'adorm enamorada, pensant que hi tornaré, perquè és un altre món, és es meu món, és sa meva millor amiga.
Mírala, que a vegades no me deixa dormir i me desvetlla.
D'altres vegades m'ajuda a dormir, perquè me diu que aviat mos veurem, i jo m'adorm tranquila. No obstant, sempre m'acompanya per allà on vagi, i me recorda què, qui i com soc exactament, per si de cas no me'n record. A més me xerra com jo sempre ho he fet, com sempre m'han xerrat, i així jo me sent millor.
Ja m'agradaria tenir-la en es costat, per poder-li xerrar i dir-li lo que m'ha passat, què pens i com ho he assimilat. A vegades li xerr a crits interiors i jo sé que ella m'escolta, encara que estigui molt lluny.
Estimada Mallorca, no te preocupis, m'hi acostumaré. No saps com t'estim!