Lluny

M'en vaig anar. No sabia el que deixava enrera. Ni sabia el que vendria més envant. Però m'en vaig anar, en aquell moment només sabia que me n'havia d'anar, que ja s'havia acabat, al menys per un any. No havia d'intentar veure més, perquè només feia que mirar. Tot i així vaig girar es cap, i algú aquí dins me va dir: "tornaràs". I sí, tornaré, per bé o per mal. Qui ho sàpiga que m'ho faci saber, perquè jo encara no ho sé.
Què és el que deixava enrera? Era el meu pròxim futur? Era només una d'entre moltes experiències col·leccionables més? Era important?
Què és el que vendria més envant? Era el meu passat de sempre, on jo havia ficat el "pause"? Estaria tot com ho havia deixat? Era important? I tant. Moltíssim.
I ara mir enrera, i no sé què és lo que he fet, ni lo que faré, ni si me servirà.
Jo estic lluny. És difícil i també fàcil d'entendre, perquè no tot és tan fàcil, ni tan difícil. Me tenc a jo, però els meus estan lluny. Ells me troben a faltar, però a mi me falta cada un d'ells. I a vegades... a vegades ni me tenc a mi mateixa.
Deixa'm d'una vegada, maleida veueta, que no pares d'emprenyar. Ja sé que tornaré, però no és un infern allà on tornaré. Hi ha bones persones, hi ha llocs guapos. Hi ha coses a fer, moltes coses. I sobretot, hi ha alguna cosa que encara he de trobar. No sé on és, quina forma té, ni com o quan l'he de trobar. Però se suposa que hi és.
Deixa, veueta, que aquesta nina, que encara no és del tot una dona, sigui sent una nina allà on torna. Perquè encara que el "pause" no funcioni i tot sembli un "fast forward", ella vol seguir sent una nina allà on és ara, casa seva. Casa seva.
No sabia fins a quin punt podia arribar sa meva por. Però la paraula "lluny" me fa por. M'en fa molta. Perquè "lluny" pot arribar a significar "d'un altre lloc".
Jo estic lluny de casa, nou mesos de dotze.
Nou de dotze.
Nou, de dotze.
Nou.

El tiempo

A veces odiamos el tiempo y otras veces lo queremos,
es nuestro aliado y nuestro enemigo,
pero la mayoría de veces el ser humano lo odia,
porque odiamos todo aquello que no se puede controlar.

Vive la vida que pases junto a él
porque la vida es tiempo y tiempo somos nosotros.
No le supliques porque no se va a mover.
Déjalo pasar sin gritar.

El tiempo es como el amor,
que es eterno mientras vive
y vacías son las palabras de aquel que huye del presente
cuando solo piensa en volver la vista atrás.

Si realmente odiaramos el tiempo no le cogeríamos la mano
para pedirle que pasara lento cuando estamos juntos.

Vive la vida que pases junto a él
porque la vida es tiempo y tiempo somos nosotros.
No le supliques porque no se va a mover.
Déjalo pasar sin gritar.

EMPTINESS

Sant Antoni, Mallorca a Barcelona

I vaig ballar devall sa llum, devall es foc, i no me vaig cremar. No hi vaig pensar, perquè no duia sa roba que tocava, però me va ser ben igual. Amb una guitarra a s'esquena i una bossa a sa mà dreta m'hi vaig ficar, el vaig agafar per s'esquena i tots dos junts vam ballar, fent voltes, fins que es foc se va fondre en colors, fins que sa llum va desaparèixer. Aquell dimoni me va mirar, jo me vaig imaginar que somreia, i després va continuar ballant. Amb es so d'es tambors. Amb s'olor de Sa Pobla a Gràcia. Aquella nit vaig tornar a Mallorca. Vaig viatjar a Mallorca una nit sencera, mentre uns cantaven gloses i altres menjaven llangonissa. Entre dimonis que ballaven, que feien una dolça por; entre amics que també ballaven i entre expressions que feia setmanes que no sentia, me vaig trobar.

Plans, càmeres, notícies i blogs

Entre plans, càmeres, notícies i blogs me perd, i no me sé trobar. I no sé què pensar. No sé si és que pens massa i ho hauria de deixar fer. Let it be van dir ells, i jo ho deixo estar.
I jo què sé, si ja no sé res, i no tenc més que res. Si els textos no me criden i ses notícies no me canten, si cap càmera me duu música i els blogs no me miren. Jo no sé on veure allò, allò. Mir i mir, però no veig, no trob, no sent res. Que ningú me crida?
On ets? Per què t'amagues? Quina forma tens? A què fas olor? Quin gust tens? No me deixes que t'agafi? Podries ajudar-me, així ja no qüestionaria cada dia per què estic aquí, i per què he elegit tantes coses. Així ja no veuria llacs i rius, sino sol i més sol. Ja no en vull més, no en vull més, no m'hi sent bé, no en vull més, no en vull rebre més i no en vull sentir a parlar més.
Ara, si me perdones, me call i torn amb els plans, ses càmeres, ses notícies i es blog.
Me perd. I no me sé trobar.

Cantant

Perquè me sent gran, i a més no sé quina forma té l' "ha de ser", no hi perd res, ho pens intentar una vegada i una altra, encara que me caigui i me diguis que no ho faig bé. Jo ho vull fer bé, ho faré bé, i ni tu ni ningú me llevarà aquest somni des cap. Perquè jo vull ser cantant, i així t'ho dic, amb els ulls alegres i la boca gran.
Jo vull ser cantant.

En el nombre de los Padres

Se equivocan, y tal vez lo sepan pero no lo quieran ver. Hablo de los ateos, hablo de aquellos que no confían en la palabra de los Señores. Y digo Señores y no Señor, porque Dioses hay unos cuantos. En concreto, a mi entender, más de 10. Mi prelidección se enfoca a dos de ellos. Uno es más Dios que otro, pero al igual los dos son Dioses.
Ingenuos aquellos que no lo sepan ver, sin sentido sus palabras y sin sentido sus desprecios. No los maldigamos, ellos no tienen la culpa; la tienen los de más arriba, aquellos que se creen Dioses con su bolsillo lleno de dinero y con el ego a la altura de los mismos Dioses. Pero porque pueden, porque tienen poder, porque saben que pueden manejar. Y lo hacen.
Pero con nosotros no podrán, porque aunque no hablemos, somos muchos, y todos estamos acompañados de nuestros Señores, nuestros Dioses. Ellos nos enseñan el camino y nos hacen saltar de emoción, al ritmo de su himno. Nuestra hermandad no morirá, y seguirá aguantando, porque ninguna batalla está perdida mientras exista un lunático capaz de dar la cara por ella.
Díganles a los ateos que dejen su no-creencia, díganles que no saben ver, díganles que sus teorías son en vano. Háganles saber que Dios existe, y que es perfecto, pero díganles que no podrán escuchar su canción divina, porque Led Zeppelin y Guns'N'Roses, al igual que muchos otros más, ya no hacen conciertos.